El 14 de gener de 1643, el rei Felip IV d'Espanya va prendre la decisió de destituir el seu ministre més influent, el comte-duc d'Olivares, a causa dels repetits fracassos en la seva gestió política i militar. Aquesta destitució va marcar el final de dues dècades de poder absolut del ministre, que havia estat el principal artífex de la política de la Monarquia Hispànica.

El comte-duc d'Olivares havia estat durament criticat per la seva gestió de diversos conflictes que havien debilitat la monarquia: la Guerra dels Segadors a Catalunya (1640-1652), la revolta de Portugal, que va culminar amb la seva independència, i la conspiració dels nobles andalusos, liderada pel duc de Medina-Sidonia. La seva incapacitat per mantenir la cohesió territorial i fer front a les tensions internes i externes va provocar el seu declivi polític.

El 24 de gener de 1643, Olivares seria cessat de manera oficial i exiliat a Loeches, on va viure fins al seu desterrament definitiu a Toro, on va morir dos anys més tard, el 1645. Aquesta destitució va ser un gir important en el govern de Felip IV, que buscava recuperar l'estabilitat en un moment crític per a la Monarquia Hispànica.

La caiguda d'Olivares va marcar també el declivi de l'autoritat centralitzadora que havia caracteritzat la seva política, obrint la porta a una etapa d'inestabilitat i decadència en l'Imperi Espanyol.