El 26 de gener de 1812, durant el context de la Guerra del Francès (1808-1814), Catalunya va deixar d'estar annexionada a Espanya després que el govern napoleònic decretés la seva annexió a França. Aquesta incorporació al territori francès es va acompanyar de la seva subdivisió en quatre departaments: Boques de l'Ebre, Montserrat, Segre i Ter.

Amb aquesta mesura, Napoleó Bonaparte pretenia integrar Catalunya plenament en el seu imperi i consolidar el control sobre aquest territori estratègic. Aquests departaments s’organitzaven segons el model administratiu francès, amb l’objectiu de reforçar la centralització del poder i la seva dependència directa de París.

Tot i les intencions de Napoleó, la resistència de la població catalana i les dificultats logístiques de mantenir el control efectiu del territori van fer que aquesta annexió fos efímera. El domini francès sobre Catalunya va començar a desmoronar-se amb el pas dels anys, especialment després de la derrota de les tropes napoleòniques en diferents fronts europeus. Finalment, amb la retirada dels exèrcits francesos el 1814, Catalunya va ser reincorporada al regne d'Espanya.

Aquest episodi és un recordatori de l’impacte del conflicte napoleònic a Catalunya i de les conseqüències polítiques i socials que va tenir en la seva història.